"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d’acer."
Lletra: Frederic soler (Pitarra)
Cançò de taverna
A la taverna d’En Mallol
s’hi riu i plagueja;
a la taverna d’En Mallol
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.
A la taverna d’En Mallol
s’hi beu i s’hi juga;
a la taverna d’En Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.
A la taverna d’En Mallol
s’hi canta i s’hi balla;
a la taverna d’En Mallol
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.
A la taverna d’En Mallol
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’En Mallol
diuen que eren quatre contra un home sol.
A la taverna d’En Mallol
no tot són rialles;
a la taverna d’En Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.
Lletra: Apel·les Mestres
Cançò de traginers
Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me’n vaig a la rectoria;
les campanes van tocant
però jo no les sentia.
Arri Joan!
La núvia s’està esperant.
El sogre me la portava
amb arracadetes d’or;
la sogra se la mirava
i té un cobriment de cor.
Abans de seure a la taula
ens deixen sols un instant
i no ens diem cap paraula.
Arri Joan!
Que l’arròs s’està covant!
Quina nina tens més blava,
ai Maria del Roser,
i al meu braç s’abandonava
el seu cos prim i lleuger.
Ja la lluna que ens espia
ha desvetllat l’aviram
i el gall ens dóna el bon dia.
Arri Joan!
Que les vaques tenen fam!
A la primera mesada
m’escudella de mal grat;
a la segona mesada
ja em té el cor enverinat.
Jo em llevo amb l’avemaria;
les figues van madurant
i el moscatell s’engroguia.
Arri Joan!
Que el bou negre va al davant.
Un vespre trobo tancada
la porta del dormidor;
jo que sento una besada
que em fa tremolar de por ...
La meva mà no hi arriba
al ganivet més tallant,
i arrenco a llàgrima viva.
Arri, arri, arri Joan!
Lletra: Josep Mª de Sagarra
El pare Falgàs
Si l’ermita del Mont no té campana,
què en fa del campanar?
Cada dia la Verge la demana,
qui l’hi voldrà donar?
Se’n va el pare Falgàs cap a Girona,
a casa d’un courer,
que de la fosa en trau una de bona
per l’acimat cloquer.
- Dons, per quin bou heu fos eixa esquelleta?
- Esquella li dieu?
El courer li respon,- per qui l’he feta?
Per vós, si la moveu.
Agafant-la per jou, d’una braçada
se la carrega a coll,
una biga que veu arraconada
servint-li de bescoll.
En la Rossoladora se traboca;
hi puja tan rebent
que com cera blaníssima la roca
ses genolleres pren.
Uns batedors del pobre frare es riuen:
- No anau prou carregat?
Eixa campana, si voleu, li diuen,-
vos l’omplirem de blat.
N’hi posen d’una a una set quarteres,
i, dant-los en mercès,
juga, pujant al Mont per les dreceres,
a qui correrà més.
Puja el blat al graner del santuari,
l’esquella al campanar:
- A ser gaire més alt,- diu,- l’arribar-hi
m’hauria fet suar!
Lletra: Jacint Verdaguer
Les
caramelles
Al
cel brillaven milers d'estrelles,
era de Pasqua l'hermosa
nit,
el vent llençava les caramelles,
cançons alegres
entre el brogit.
Quan el meu novio, que era el solista
de
l'Aliança
del Poble Nou,
serio
lluïa sa veu d'artista,
estava el barri ple com un ou.
I
jo escoltava des del balcó
les dolces notes d'eixa cançó:
Per
tu, tan sols per tu, xamosa nina,
d'amor ardent el meu cor sent
un goig diví!
Que és gran l'estimació que a mi em domina,
ja
ho comprendràs quan estaràs
soleta amb mi. Ai, sí!
Quan
acabaren les caramelles,
va haver-hi un xàfec d'aplaudiments,
i
les guarnides i altes cistelles
quedaren plenes en pocs
moments.
Vaig dar d'ous frescos dotzena i mitja,
i un
be i un ànec al meu xicot,
mentre li deia plena de ditxa:
Veus
si t'estimo que t'ho dono tot.
Petons anava tirant-li jo,
i
ell em cantava amb molta il·lusió.
Per tu, tan sols per
tu, xamosa nina,
d'amor ardent el meu cor sent un goig diví!
Que
és gran l'estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs
quan estaràs
soleta amb mi. Ai, sí!
Al segon dia de
Pasqua anàrem
a Badalona a menjar-se el be,
i en tornar al
vespre tots ells passaren
formats com sorges pel meu
carrer.
Amb grans forquilles a molts se'ls veia,
i el
meu tocava l'acordió,
i fent-se el murri l'ullet em deia:
tot
el que vulguis et toco jo.
I així cantava molt dolçament
fent
filigranes amb l'instrument.
Per tu, tan sols per tu,
xamosa nina,
d'amor ardent el meu cor sent un goig diví!
Que
és gran l'estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs
quan estaràs
soleta amb mi. Ai, sí!
Lletra: Joan Casas i Vila
Nadala popular antiga
Som el dia de Nadal
i hem de fer molta gatzara!
És el punt de mitja nit
i la missa ja es prepara.
Amb panderos i ferrets
cantarem uns villancets,
la simbomba roncarà,
reganyosa, reganyosa,
la simbomba roncarà,
reganyosa com un ca.
Aquest dia venturós,
que és diada assenyalada,
ens espera un bon dinar
a la taula ben parada.
Bé hi haurà un capó rostit,
i un gall dindi ben farcit;
el vi ranci a barralons,
per les neules, per les neules,
el vi ranci a barralons,
per les neules i els torrons.
Brindarem ben alegrois,
per l'Infant i per la Mare
i a brindar tots tornarem
si la bóta és plena encara.
No hi haurà pas bona fi
si hi faltava un violí
que toqués sense parar
la musica, la musica,
que toqués sense parar
la musica per ballar.
Aquesta
desconeguda nadala d'origen bretó i traduïda al català per algú que no sabem, la cantava el meu avi Enric Garriga, podria ser que fos popular
a la muntanya del Montseny d'on eren originaris els seus pares.
Es parado de Valldemossa
Ses al·lotes no em volen perquè som pillo.
Perquè som pillo i perquè,
ses al·lotes no em volen,
perquè som pillo,
perquè les rob ses güies des rebosillo.
Amb un parell, amb un parell,
en Joan en llaurava,
amb un parell,
l'hi va sortir es dimoni, son nas vermell.
Mitjan Juliol, quan crema es sol,
arriba "La Beata",
vénen ses festes
i tirarem sa casa per sa finestra.
Som a s'estiu, i riu que riu,
darem lo que mos sobra,
pau i alegria,
a n'es que són des poble i fora vila.
Porque me paro es porque,
me llaman el parado,
porque me paro,
me llaman el parado porque me paro.
Popular
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada