La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
Joan Maragall, Poesies, 1895
La vaca suïssa
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós, galleda i tamboret de fusta.
La meva llet no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres un determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.
Joan Oliver (Pere Quart), Bestiari,1937
La fera ferotge
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun turment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
Ovidi Montllor
El matí de Sant Esteve
El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran,
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.
Quan de gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant,
sense els galls cantant-li l'arribada
la gent no es despertarà.
Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.
Apa vinga, nois i noies,
veniu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.
Prendrem pals i pots i olles,
farem gran terrabastall;
diran: «Ai!, a què ve tanta gresca?»
Direm: «És que volem gall!»
No volem, no, no, senyora,
que els mateu tots per Nadal,
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!
No ens agraden les gallines,
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha, . . . .
Pau Riba
Escolta-ho en el vent
(Blowin' in the Wind)
Per quants camins l'home haurà de passar
abans que no arribi a ser algú.
Quants mars haurà de creuar un colom blanc
per dormir a la platja segur.
Quants canons més hauran de disparar
abans que per fi es quedin muts.
Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.
Quantes vegades podrem mirar amunt
abans d'arribar a veure el cel.
Quantes orelles haurem de tenir
per sentir com ploren arreu.
Quantes morts ens caldran amic meu
per saber que ha mort massa gent.
Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.
Quants anys podrà una muntanya existir
abans que se'n ensorri en la mar.
Quant temps la gent haurà de seguir
per guanyar-se la llibertat.
Quantes vegades podrem girar el cap
fingint que no ens hem adonat.
Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.
Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.
Bob Dylan
La casa del Sol naixent
(The House of the Rising Sun)
Hi havia una casa a Nova Orleans
Se'n deia, del Sol Naixent
I va estar de molts homes, la perdició
D'això, jo en dono, fe a Deu.
La mare era modista...
Cosia, milers de Blue Jeans
El pare era un jugador....
Allà, a Nova Orleans.
Vagant entre tavernes,
Sempre amb el Whisky a punt
I un parc equipatge, i un cor ben dur
Sols va donar, pena i dolor.
Algú em va dir a la orella...
Que mai fos tal com ell......
Un ànima perduda, i sense amor
A la casa del Sol Naixent.
La vida va portar-me molt lluny d'allà
Anant de ciutat en ciutat......
I per tot arreu, vaig poder trobar
Cases com el Sol Naixent.
Oh! Mare, digues als fills.......
Que no visquin, com jo ho he fet!
Una vida, pobre i mísera!
A la casa del Sol Naixent...........
Avui retorno a Nova Orleans.............
Amb la vida, tocant cap el fi!
I veig en runes, el que abans va ser
La casa del Sol Naixent
Hi havia una casa a Nova Orleans
Se'n deia, del Sol Naixent
I va estar de molts homes, la perdició
D'això, jo en dono, fe a Deu.
Cançó folk nord-americana popularitzada per la cantant Joan Baez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada