Sardanes clàssiques

ANGELINA

Non noneta, non noneta, non,

el fillet de la mare té una son

i la mare li canta una nonaina,

noneta, non.

I tot bressant l’amanyaga

i amb amor dolç li parla:

Reiet meu, ta tendresa

és mon goig, ma riquesa

més preuada.

Tu ets la sort benaurada,

reiet meu

Si t’estimo, que ma vida

i cor són teus.

Mentre amorosa el va bressant,

i quan la quietud reina en la plana

s’ou vibrar al lluny amb tendre cant

el primer compàs d’una sardana.

Ai !, que l’infant no vol dormir-se i la cançó vol escoltar,

que ell, ja tendre, deu comprendre que és nascut a l’Empordà;

i movent-ne les cametes

bufonetes

sos peus tan blans i tan petits

sembla que ja ardits

volen puntejar.

Ja en la falda se’l posa la mare

i al tenir-lo en ella amb amor

també canta la... ra,

i al tenir-lo amb alegria en nin allarga sos bracets

els xics peuets

va movent

somrient

i seguint el cant,

va ballant

fent saltironets

i puntejant els bells compassos,

glatint-ne de joia els seus dos cors,

mare i fill fan amb sos braços

bells llaços

d’amor.

Lletra: C. Bayer

Música: Vicenç Bou

      BONA FESTA

Anem tots a la muntanya

per passar una bona festa;
l’alegria tot ho banya,
n’és ja el matí tot rialler.
Si la cobla no té espera,
com en podrà tenir el nostre cor?
de delit ja es desespera,
per dansar a prop de l’amor.
Anem tots a la muntanya,
que la sardana comença.
Anem ja, sota dels pins
que els ocellets comencen a refilar.

Dalt de la muntanya
vine, pubilleta,
que a prop del cel trobarem
que el nostre amor,
serà més gran i més fort.
La tenora ja refila,
talment un ocellet alegre,
la cançó pel cel s’enfila,
deixant a cada cor l’espera.
Si vens, donzelleta aimada,
cap a dalt de la muntanya,
veuràs que ets tan estimada,
com ja no n’ha estat ningú.
I sentirem un goig ....

Canten els ocells
saltironant,
tot el seu amor
amb un bell cant,
entre la verdor
on hi ha llur niu
que el goig somriu,
el cant millor.
I pel gran espai,
se’n van els cants,
tots els ocellets
se’n van volant,
dins el nostre cor
hi van deixant,
l’enyor d’aquella festa gran!
Festa d’amor.

Lletra: Lluís Garriga i Viadé

Música: Josep Vicens i Juli

EL SALTIRÓ DE LA CARDINA

Pageseta moreneta,

vull cantar-te una cançó;

vull dir-te d’una vegada

que també t’estimo jo.

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

perquè no hem d’amanyagar-nos

tu i jo, com fan ells?

No sens com refila la cardina

que al niu enyora tota sola

al company volgut de ploma fina

que ha alçat el vol, de cara al sol,

i no ha tornat?

A cercar-lo ja ha volat !

Ja de retorn el gai ocell

refila entre les fulles,

fent saltirons va la femella

a n’ell l’ocell la té.

Perquè has trigat així?

Què hi manca, al niu,

de nostre amor l’encís?

I ell li respon: - Ocella, petita i bella,

seguint a saltirons

de nostre il·lusions, l’estrella.

I tot saltironant per la verdor,

canta l’amor, la, la, la.

Veig pageseta, que et tornes roja,

tos ulls em diuen ben clar que sí;

com l’ocella a son ocell

tu m’estimaràs a mi.

De tos llavis un petó voldria jo.

Tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.

Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.

Com el cant de la cardina, nostre cant

serà dolç, serà amorós i triomfant.

Lletra: J. Mª Francés

Música: Vicenç Bou

         LA NIT DE L’AMOR

Cantem, companys, cantem tots junts,

que el vespre és curt i el dia arriba;

cantem ben alt, cantem ben fort,

que el cant és goig pel cor que estima.

Cantem l’amor que portem dins,

fent-lo arribar dalt la finestra;

fem-lo arribar als llavis vermells

fem-lo vessar tot aquest vespre.

Cantem i vetllem !

Que ja dormirem

quan morirem !

Que cada veu sia un petó

i cada crit una abraçada,

que el cant ens porti a prop dels ulls,

dels ulls serens de l’estimada.

Que tot cantant l’hi puguem dir

el que parlant no sabem dir-li,

que l’estimen fins a morir,

que la volem vingui el que vingui.

Cantem i vetllem !

Que ja dormirem

quan morirem !

Lletra: Santiago Rusiñol

Música: Enric Morera

LA SANTA ESPINA

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l'ocell, lo riu, la planta
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Lletra: Àngel Guimerà

Música: Enric Morera

LA SARDANA DE LES MONGES

Al davant de l’ermita de Sant Rafel,

les sardanes airoses pugen al cel

i tothom sent en l’ànima dolçor de mel.

Sardanes com aquesta mai s’han sentit.

Fins la ballen els avis quan ve la nit,

i als genolls de la mare salta el petit.

Per planures i serres escampa el vent

de la coble les notes alegrament,

i fins l’ona s’hi acosta que al lluny la sent.

En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí

que les roses encensen i el llessamí.

Les sardanes arriben fins els seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors !

Dues monges, en l’ombra, les mans s’han pres,

ja se n’hi ajunten d’altres i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és.

Ballen totes porugues, ben dolçament;

enrogides de galtes, mig somrient,

i sos peus en la terra ni menys se’ls sent.

Rondinant, l'abadessa, ja se n’hi va.

Sent-hi a prop llagrimeja; no sap renyar,

que ella també n’és filla de l’Empordà.

La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: - Balleu, balleu !

Lletra: Àngel Guimerà

Música: Enric Morera

      L’EMPORDÀ

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar,

s’obre una plana riallera,

és l’Empordà.

Digueu, companys, per on hi aneu,

digueu companys, per on s’hi va,

tot és camí, tot és drecera,

si ens dem la ma !

Salut, noble Empordà,

salut, palau del vent,

portem al cor content

una cançó !

Pels aires s’alçarà,

pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor

una cançó !

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre el mar hi ha una sirena.

Ell canta el dematí, que el sol li és bó;

ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: - Pastor em fas neguit.-

Canta el pastor: - Em fas neguit sirena.

- Si sabessis el mar com és bonic !

- Si veiessis la llum de la carena !

- Si baixessis, series mon marit !

- Si pugessis, ma joia fóra plena !

- Si sabessis el mar com és bonic !

- Si veiessis la llum de la carena !

La sirena es féu un xic ençà,

un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla

i de l’amor plantaren la cabanya:

fou l’Empordà.

Lletra: Joan Maragall

Música: Enric Morera

LES FULLES SEQUES

Les fulles seques fan sardana

d’ací d’allà saltironant,

i dintre el bosc la tramuntana

sembla la cobla al lluny sonant.

I quin seguit de fulles roges

que enjogassades porta el vent !

Les que mes corren semblen boges,

altres se’n vénen dolçament.

I quan el sol se’n va a la posta,

l’arbre, que enyora el seu fullam,

poc a poquet son ombra acosta

als balladors damunt del camp.

I surt la lluna trista i sola,

fulla d’un arbre on ha viscut,

que va cercant, pel cel on vola,

les companyones que ha perdut....

Les fulles seques fan sardana;

mes quan l’albada surt després,

se les endú la tramuntana

espais enlaire per mai més.

I l’arbre séc ja torna a viure,

fulles i flors arreu badant;

i en cada brot, quins cants de riure

fent niu les aus i els becs juntant !

Després la fruita, que encisera !

Pengim-penjam al sol que és foc !

El préssec ros i la cirera,

la pruna clàudia i l’albercoc !...

Oidà ! Quin goig ! Fem les rodones,

sardanejant de dia i nit,

les mans unint homes i dones,

els ulls clavats en l’infinit.

Lletra: Àngel Guimerà

Música: Enric Morera

LLEVANTINA

Una donzella de la costa de Llevant,

a l’abrandar-se la llum clara en l’horitzó,

sentia en somnis les paraules de l’amant,

que va deixar-la sola i trista en el dolor.

- Ai, on és el meu amor

que no el tinc en la mirada?

Què s’ha fet del jurament

i l’encís de ses paraules.

Ai, amor, per què has fugit de mi !

Et vull, amada, vora del cor !

Confia amb les paraules que jo et dic

- li deia l’estimat encès d’amor -

el món el veig amb tu molt més bonic,

molt més bonic !

Escolta, bonica:

tu ets la donzelleta més amada.

Escolta, bonica:

tu no seràs de mi mai oblidada.

No oblidis, tu

no oblidis, tu

l’amor pur i sant.

Llevantina, creu en mi ! -

et seré sempre fidel

i als meus ulls veuràs un cel

revivint el goig de la pau divina.

Llevantina, creu en mi ! -

La donzella enamorada

resta trista tota sola

perquè es veu abandonada

de l’amant i es desconsola,

i vençuda d’enyorança,

per calmar el seu sofrir

prefereix, sense esperança,

morir !

I la donzella de la costa de Llevant,

sentí la joia d’allunyar-se’l seu neguit,

quan un capvespre encisador tornà l’amant

i amb ell la calma que mancava en el seu pit.

- Amor meu, poc has tardat

però has fet trista l’espera.

Per què vas fugir d’aquí

si t’estimo, vida meva?

Sempre més et vull tenir

amb mi !

Mai més del teu costat m’apartaré

- jurava apassionat el seu amant -

les penes que he passat oblidaré,

oblidaré !

Perquè, tenint-te, sóc un infant.

Escolta, bonica:

tu ets la donzelleta més amada.

Escolta, bonica:

tu no seràs de mi mai oblidada.

Recorda bé,

recorda bé

l’acontentament.

Recorda bé,

recorda bé

el meu jurament.

Llevantina ! Llevantina !

A prop teu reviu l’amor

i m'inunden de claror

els teus ulls brillants i clars com de nina.

Llevantina, vina a mi !-

La donzella enamorada

ara viu de goig encesa

i se sent encoratjada

per l’amor que la te presa,

i refila d’alegria

i els seus cants tenen l’encís

del matí suau d’un dia

feliç !

Lletra: R. Ribera i J. Serracant

Música: Vicens Bou

      MARINADA

Vora la mar,
la fresca de la marinada,

la fresca de la marinada.

Porta consol
als dies forts de l'estiuada,

als dies forts de l'estiuada.

Dia bonic i fresc vora la mar!
Bufa el vent, bufa el vent,
les onades van jugant,

bufa el vent, bufa el vent,

les onades van jugant.

Fresc ventijol, ventijol,
dóna bo estar voreta la mar,

dóna bo estar voreta la mar.
Bona fresca i bon repòs

bon repòs, bon repòs.

Bona fresca i bon repòs

bon repòs, bon repòs.

Bell matinet, tan joliu,
la mar encisadora,
captiva, somriu;
les onades van passant.
Bonic matí d'estiu,
matí d'estiu !

Lletra i música: Antoni Pérez Moia

PER TU PLORO

Anem a la muntanya, que ara ve el bon temps;

ve la primavera, ve la primavera,

la-larala-la-la-la-la.

Hores d’alegria, hores de tristor.

Ai del qui se’n va i no tornarà!

També, mes ai, del qui perd l’amor!

La-la-la.

També mes ai del qui perd l’amor!

Adéu, rosa d’abril!

Adéu, rosa encarnada!

Demà, lluny del teu roser,

d’enyorament me moriré.

Quan et diran la meva fi,

plora per mi, que per tu ploro;

plora per mi, més dolçament,

que amargament no és el teu plor.

Eixuga el plor, no ploris gaire,

que et marciria el pas de l’aire.

No ploris gens; no ploris, no.

Per tu i per mi, jo, que ja en sé,

bé puc plorar millor.

La-larala-la.

Lletra: Joan Maragall

Música: Pep Ventura