EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà mes triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat! (bis)
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà mes triomfants.
Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel
per mirar-te sobirana (bis)
alçarem els ulls al cel. (bis)
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà mes triomfants.
I et durem arreu enlaire
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç. (bis)
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà mes triomfants.
Joan Maragall
ELS SEGADORS
Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena!.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és l'hora segadors!.
Ara és l'hora d'estar alerta!.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
tornarà a ser rica i plena!.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és l'hora segadors!.
Ara és l'hora d'estar alerta!.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Els Segadors és l'himne nacional de Catalunya
segons estableix la llei del Parlament de Catalunya
Himne patriòtic català
Volem que siguin catalans
de soca arrel al pla i la serra
volem tenir en nostres mans
avant minyons!
l’esdevenir de nostra terra
avant, minyons avant!
De l’esperit que’ns fa germans
la voluntat volem que es faça
i que'ns governin sobirans
avant minyons!
el cap i el seny de nostra raça
avant, minyons avant!
Ferventa viu la nostra Fe
i ardida i franca és nostra parla
el braç és fort i no tem res
avant minyons!
la Pàtria ens crida a defensar-la
avant, minyons avant!
El nostre dret que’ns ve de Déu
cap força el trenca ni l’aplana
som i serem com Ell ens feu.
avant minyons!
servem la Pàtria Catalana
avant, minyons avant!
Els autors de la lletra i música d’aquest himne són desconeguts. Fou estrenat a Ribes de Fresser el dia 2 de febrer de l’any 1919, època en que es redactà i va sotmetre's a plebiscit dels Ajuntaments el projecte l’Estatut de l’Autonomia de Catalunya, pel Cor Infantil «Ars et Labor» de la localitat, amb motiu de la visita que féu a la vila, per presenciar els esports de neu, en Josep Puig i Cadafalch, il·lustre President de la Mancomunitat de Catalunya.
EL CANT DE LA BANDERA
Jo só la flor d’aquella primavera
que els pobles fa reviure i reverdir.
Jo tinc tota la saba de la terra;
tota la llum del sol reflecta en mi.
Els meus colors són vius; la meva flaire
és la sentor de pàtria i llibertat:
forta em desplego retronant en l’aire,
gala en la pau i fúria en el combat.
Porteu-me alta i aixequeu-me dreta
al damunt vostre i marxant sempre avant,
i al vostre cor teniu-me ben estreta,
que el vent és fort i Catalunya és gran.
Lletra: Joan Maragall
EL FOSSAR DE LES MORERES
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro,
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'alè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val.
I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fora amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per això el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, murmurava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se'n avali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per això no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
és tant el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro,
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'alè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val.
I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fora amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per això el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, murmurava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se'n avali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per això no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
és tant el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Frederic Soler (Pitarra)
EL CANT DEL POBLE
Glòria Catalans cantem
cantem amb l’ànima
un crit una sola veu
Visca la Pàtria
la nostre terra, es redimida
el gran moment es arribat
fora els ultratges
lluny la mentida
ningú ens prendrà la nostra Llibertat.
Joia que ha inflamat el cel, falç i ginesta
volin sobre el front l’estel de la Senyera
tenim les venes per estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la
ningú ens prendrà la nostra Llibertat.
Lletra : Josep Mª de Segarra.
Música : Amadeu Vives.
ÉS LA MORENETA
Té la nostra terra
una muntanya
que l'enveja tot el món
que és Montserrat.
Quina terra més galana
és la terra catalana.
Que tindran aquestes serres
que tothom queda admirat
del Montserrat.
A la Moreneta tots
volen estimar...
És la Moreneta
la fe del poble català
l'estel del seu camí
l'afany dels seus amors,
de l'escolania
la veu al cel han escoltat
i el so de l'oració
ressona per tot Montserrat .
Quina flaire en fa
més catalana
la muntanya santa
del meu cor,
i la Moreneta
que ens escolta
i ens mira i ens dóna
tot l'amor, tra ra la la la
Tota la muntanya
et volta donant-se les mans
sardana de l'amor
d'un poble de cristians.
Sona la tenora
no sé què tenen els seus cants
vetlleu Senyora
pels catalans.
Lletra i música : Antoni Carcellé i Tosca
HIMNE A BARCELONA
Companys! Alcem la veu!
Cantem la nostra ciutat!
Cantem que s’escampi arreu
el foc de la veu
del cor exaltat!
Barcelona! poble nostre, ciutat gran
pedra encantada,
foguera encesa
de lleialtat.
Barcelona! cent navilis dins la mar
i en les muntanyes
or de ginesta
sota el cel blau.
Amb les Rambles tan florides d’esperança
fresca i tendra
jove i forta.
Barcelona ! mall i enclusa treballant
i oreneta refilant.
Barcelona! poble nostre, ciutat gran
pedra encantada,
foguera encesa
de lleialtat.
Barcelona! cent navilis dins la mar
i en les muntanyes
or de ginesta
sota el cel blau.
Barcelona! Barcelona!
La princesa més galana
la pubilla i la mestressa
del casal dels catalans.
Barcelona! Barcelona!
Estimada dia i nit
la bandera de les lluites
i la flor del nostre pit.
Barcelona! Barcelona!
La princesa més galana
la pubilla i la mestressa
del casal dels catalans.
Barcelona! Barcelona!
Estimada dia i nit
la bandera de les lluites
i la flor del nostre pit.
Lletra: Josep Mª de Segarra
Música: R. Martínez Valls
LA CANÇÒ DELS MARINERS
Per aquesta vela blanca,
lleugera com un anhel
d’entrar sempre mar endintre
i perdre’ns amunt del cel:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.
Per la fusta de la barca
que fa olor de bosc sagrat
i sap d’esma les dreceres
i els camins de llibertat:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.
Pels dos rems que al batre l’aigua
hi fan una lluïssor,
com dues ales de plata
que degotessin claror:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.
Pel Mestral que infla la vela,
que és l’alè del mateix Deu
i se’ns enduu terra enfora
que ens vol lliures com ens féu:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.
Lletra: Ventura Gassol
La Marsellesa
(Adaptació de Josep Anselm Clavé feta l'any 1871)
Al arma, al arma, fills del poble!,
Lo jorn de glòria és arribat!
Pels tirans alça xusma innoble
Sos penons enllotats en sang. (bis)
Pels tirans alça xusma innoble
Sos penons enllotats en sang. (bis)
Oïu, oïu, com fera udola
Los esbarts famèlics d´eixos llops,
El poble apura´l fet a glops,
I encès de ràbia el cor tremola.
Al arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Irat jovent
Banyi ses mans
En sang de vils tirans!
Trossegi coratjós!
Lo poble
Son jou ignominiós!
Fills de la terra catalana!,
Abans morir que ser esclaus!
Sona ja l´alarmant campana
Morin ja els opressors malvats! (bis)
De nou a indigne vassallatge
Vol enjounyir-nos un bàndol astut:
Maleït el poble si un minut
Suporta estúpid tal ultratge!
Al arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Irat jovent
Banyi ses mans
En sang de vils tirans!
Trenquem la inèrcia que ens degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
Llibertat, llibertat aimada,
En ton foc s'han trempat ja els cercs! (bis)
Baix tus penons, cantar victòria
Podrem per fi després de greus fatics;
I al expirar tos enemics
Veuran ton triomf i nostra glòria.
Al arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Irat jovent
Banyi ses mans
En sang de vils tirans!
Avant lo poble denotat!
Lluitem per nostra llibertat!
Avant lo poble!
Lo jorn de glòria és arribat!
Avant
Correccions parcials d'ortografia fetes per Jaume Garriga, gener 2015.
LA SANTA ESPINA
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l'ocell, lo riu, la planta
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Lletra: Àngel Guimerà
Música: Enric Morera
LA SARDANA DE LA PÀTRIA
Del lluny, del lluny ve la complanta;
la porta el sol, la porta el vent.
La terra brunz i vibra i canta
i es pur el cel i és resplendent.
la porta el sol, la porta el vent.
La terra brunz i vibra i canta
i es pur el cel i és resplendent.
Les mans demanen mans germanes
que amb fe es retrobin i amb delit.
El blat és or damunt les planes.
és foc la sang a dins el pit.
que amb fe es retrobin i amb delit.
El blat és or damunt les planes.
és foc la sang a dins el pit.
Quan la mà troba altra mà amiga,
l'estreny febrosa, l'estreny fort,
i amb ella el cor sembla que diga:
Fins a la mort! Fins a la mort! –
Ja la rodona altiva i noble
volta la serra i volta el pla.
Ja hi cap dins d'ella tot un poble
que vol ser lliure i estimar.
volta la serra i volta el pla.
Ja hi cap dins d'ella tot un poble
que vol ser lliure i estimar.
Del lluny, del lluny ve la complanta
i en cada cor sap penetrar;
aquí amb dolçor amorosa i santa,
allà amb estrèpit d'huracà
És la complanta d'una història
que dansen l'aigua i el bon sol;
el roure vell damunt la serra
i prop la mare el xic bressol.
És la complanta d'una història
que del Montseny al Montserrat,
porta a la pàtria pena o glòria
segons el vent d'on ha bufat
Fills de la terra catalana
dem-nos les mans, dem-nos les mans,
i eternament la gran Sardana,
ballem-la units com bons germans.
L'ardent rodona hem d'eixamplar-la;
i quan tothom ja hi haurà entrat,
fem que mai més puguin trencar-la
ni occir son vol de llibertat
I si la pàtria fos ofesa,
el cercle estret farem llavors,
fins que dins ell, amb sa vilesa,
s'ofeguin junts tots els traïdors.
Lletra : Joan Llongueres.
Música : Enric Morera.
LES BARRES DE SANG
Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Los cavallers ja li diuen:
- De què estau tan neguitós?
- De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
- Llisa n’és la vostra adarga
mes te el camp de plata i or.
- Bé te el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.
Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs,
la lletra n’és del gran Carles,
lo segell d’Emperador.
"Los normands entren a França;
ajudau-me, mon nebot,
que si vós me dau ajuda
cada braç valdrà per dos".
Quan les lletres són llegides,
- Cavallers, anem-hi tots.-
una carta n’ha desclòs,
la lletra n’és del gran Carles,
lo segell d’Emperador.
"Los normands entren a França;
ajudau-me, mon nebot,
que si vós me dau ajuda
cada braç valdrà per dos".
Quan les lletres són llegides,
- Cavallers, anem-hi tots.-
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu nos do.
Quan lo camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu nos do.
Quan lo camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang, destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
lo mur de ferro se romp;
los normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida,
no se’n veia cap enlloc.
Los francesos demanaven:
- Qui és aquest batallador?
- Lo compte de Barcelona,
lo compte Jofre el Pelós.-
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja lo entren a una tenda
que prengué als normands traïdors;
lo primer que l’hi visita
n’és Carles l’Emperador;
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós;
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
- No sospireu, lo bon compte,
mon metge arriba tantost.
- De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
- Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
Si el compte Jofre plorava,
encara plora més fort,
més ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
- Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’Emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit amb sang del meu cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.-
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang, destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
lo mur de ferro se romp;
los normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida,
no se’n veia cap enlloc.
Los francesos demanaven:
- Qui és aquest batallador?
- Lo compte de Barcelona,
lo compte Jofre el Pelós.-
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja lo entren a una tenda
que prengué als normands traïdors;
lo primer que l’hi visita
n’és Carles l’Emperador;
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós;
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
- No sospireu, lo bon compte,
mon metge arriba tantost.
- De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
- Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
Si el compte Jofre plorava,
encara plora més fort,
més ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
- Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’Emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit amb sang del meu cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.-
Lletra: Jacint Verdaguer
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosar enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh! Pàtria de les tombes flamejants.
Lletra: Ventura Gassol
ODA A LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Més, arrencat després per fats perseguidors;
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més a prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muyra, muyra l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que altra llengua no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puig surten mes raons del centre de mon pit.
Lletra: bonaventura Carles Aribau
SOM CATALANS
Fills de la Pàtria! Ciutadans!
Germans fidels en pau i en guerra!
S'és aixecat tota la terra
contra els traïdors, contra els tirans.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Germans fidels en pau i en guerra!
S'és aixecat tota la terra
contra els traïdors, contra els tirans.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Avant, avant, els xics i els grans,
que amb més oprobi no hem de viure.
Per a servar la Pàtria lliure
breguem units sense descans.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
De lluny ens ve aquest parlar
la nostra llengua catalana
que en un sol clam ens agermana
del Rosselló fins Guardamar.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Siguem-hi tots, com a titans,
per l'avenir de nostra terra!
El jou antic ja no ens aferra!
obrim el cor i obrim les mans!
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Lliure la mar i els munts i els plans
i l'esperit que ens mou i ens guia!
Volem tenir, ara i tot dia,
els pobles lliures per germans!
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Lletra: Joan Llongueres i Badia
Música: Amadeu Vives
EL VIROLAI
Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel.
Amb serra d'or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau:
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins el vostre mantell blau.
Alba naixent d'estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d'Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sense veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l'han deixat.
Mística font de l'aigua de la vida,
ragueu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s'obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d'encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l'escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Jacint Verdaguer
L’EMIGRANT
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d'enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
Adéu germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh! mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! Tornau-me a terra,
que hi vull morir!
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d'enyorança es mor.
Lletra: Jacint Verdaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada