Correccions parcials d'ortografia fetes per Jaume Garriga, gener 2015.
LA SANTA ESPINA
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l'ocell, lo riu, la planta
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Lletra: Àngel Guimerà
Música: Enric Morera
LA SARDANA DE LA PÀTRIA
Del lluny, del lluny ve la complanta;
la porta el sol, la porta el vent.
La terra brunz i vibra i canta
i es pur el cel i és resplendent.
Les mans demanen mans germanes
que amb fe es retrobin i amb delit.
El blat és or damunt les planes.
és foc la sang a dins el pit.
Quan la mà troba altra mà amiga,
l'estreny febrosa, l'estreny fort,
i amb ella el cor sembla que diga:
Fins a la mort! Fins a la mort! –
Ja la rodona altiva i noble
volta la serra i volta el pla.
Ja hi cap dins d'ella tot un poble
que vol ser lliure i estimar.
Del lluny, del lluny ve la complanta
i en cada cor sap penetrar;
aquí amb dolçor amorosa i santa,
allà amb estrèpit d'huracà
És la complanta d'una història
que dansen l'aigua i el bon sol;
el roure vell damunt la serra
i prop la mare el xic bressol.
És la complanta d'una història
que del Montseny al Montserrat,
porta a la pàtria pena o glòria
segons el vent d'on ha bufat
Fills de la terra catalana
dem-nos les mans, dem-nos les mans,
i eternament la gran Sardana,
ballem-la units com bons germans.
L'ardent rodona hem d'eixamplar-la;
i quan tothom ja hi haurà entrat,
fem que mai més puguin trencar-la
ni occir son vol de llibertat
I si la pàtria fos ofesa,
el cercle estret farem llavors,
fins que dins ell, amb sa vilesa,
s'ofeguin junts tots els traïdors.
Lletra : Joan Llongueres.
Música : Enric Morera.
LES BARRES DE SANG
Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Los cavallers ja li diuen:
- De què estau tan neguitós?
- De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
- Llisa n’és la vostra adarga
mes te el camp de plata i or.
- Bé te el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs,
la lletra n’és del gran Carles,
lo segell d’Emperador.
"Los normands entren a França;
ajudau-me, mon nebot,
que si vós me dau ajuda
cada braç valdrà per dos".
Quan les lletres són llegides,
- Cavallers, anem-hi tots.-
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu nos do.
Quan lo camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang, destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
lo mur de ferro se romp;
los normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida,
no se’n veia cap enlloc.
Los francesos demanaven:
- Qui és aquest batallador?
- Lo compte de Barcelona,
lo compte Jofre el Pelós.-
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja lo entren a una tenda
que prengué als normands traïdors;
lo primer que l’hi visita
n’és Carles l’Emperador;
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós;
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
- No sospireu, lo bon compte,
mon metge arriba tantost.
- De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
- Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
Si el compte Jofre plorava,
encara plora més fort,
més ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
- Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’Emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit amb sang del meu cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.-
Lletra: Ventura Gassol
ODA A LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Més, arrencat després per fats perseguidors;
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més a prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muyra, muyra l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que altra llengua no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puig surten mes raons del centre de mon pit.
Lletra: bonaventura Carles Aribau
SOM CATALANS
Fills de la Pàtria! Ciutadans!
Germans fidels en pau i en guerra!
S'és aixecat tota la terra
contra els traïdors, contra els tirans.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Avant, avant, els xics i els grans,
que amb més oprobi no hem de viure.
Per a servar la Pàtria lliure
breguem units sense descans.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
De lluny ens ve aquest parlar
la nostra llengua catalana
que en un sol clam ens agermana
del Rosselló fins Guardamar.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Siguem-hi tots, com a titans,
per l'avenir de nostra terra!
El jou antic ja no ens aferra!
obrim el cor i obrim les mans!
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Lliure la mar i els munts i els plans
i l'esperit que ens mou i ens guia!
Volem tenir, ara i tot dia,
els pobles lliures per germans!
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!
Lletra: Joan Llongueres i Badia
Música: Amadeu Vives
EL VIROLAI
Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel.Amb serra d'or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau:
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins el vostre mantell blau.
Alba naixent d'estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d'Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sense veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l'han deixat.
Mística font de l'aigua de la vida,
ragueu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s'obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d'encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l'escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Jacint Verdaguer
L’EMIGRANT
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d'enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
Adéu germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh! mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! Tornau-me a terra,
que hi vull morir!
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d'enyorança es mor.
