28 de setembre 2020

Cançons sentimentals

                                            El cuc i l’estrella

Un cuc de terra, un pobre cuc, 
va enamorar-se d’una estrella. 
Ell era ull-cluc, poruc, feixuc; 
ella era hermosa a meravella. 

El miserable, per atzar, 
aixecà els ulls una vesprada; 
a baix la terra era un fangar, 
a dalt la volta era estrellada. 

I entre tant d’astre pampalluc, 
i entre el lluir de tanta estrella, 
veié una estrella el pobre cuc 
que va semblar-li la més bella. 

Des d’aquella hora cada nit 
fixa en el cel té la mirada, 
i son ull fit, ferit, ardit, 
no hi veu res més que l’estimada. 

Vivint per ella el mal estruc 
es va morint sense esperança, 
que el pobre cuc no és més que un cuc 
i ella és tan bella en llunyanança. 

I en tan, radiosa i esplendent 
fa son camí l’hermosa estrella, 
ignorant sempre, eternament, 
que hi hagi un cuc que es mor per ella. 
Ai larió, ai larió 
riu-te’n si vols de la cançó, 
que a mi no em fa riure, no.

Apel·les Mestres, 1900


Boig per tu

En la terra humida escric:
"nena, estic boig per tu"
em passo els dies, esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny
servil i acabat, boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré
servil i acabat, boig per tu.

Quan no hi siguis al matí
les llàgrimes es perdran
entre la pluja, que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat, boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré
servil i acabat, boig per tu.

servil i acabat, boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré
servil i acabat, boig per tu.

servil i acabat, boig per tu.

Sau (Pep Sala, Carles Sabater, Joan Capdevila) 1990


La força de viure


A força de viure, estimo la vida
ja que ella m’ha estat una bona amiga,
m’ha portat paranys, també alegries,
he vist néixer el sol i acabar-se el dia.

A força de viure, he estimat la vida
a cops he plorat, d’altres m’ha fer riure,
he cantat cançons, he llegit molts llibres
i en ella he trobat dolls de poesia.

A força de viure, he trobat l’Amor
en el caminar, per aquesta vida,
amb molta d’il·lusió he escrit poesies
i fent somriure el cor, donant aire als llibres.

A força de viure, ara em sento lliure
ja puc alçar el vol, amb ales de somnis
i escriure amb delit, contes i poesies
perquè tot ha estat.... per la força de viure.

Lletra: Mª Roser Llopart Trias


La pedreta


Tinc una pedreta blanca
sobre el palmell de la mà.
Que coses deuria dir-me,
si entengués el seu parlar!

Deu sentir-se forastera
entre els terrossos del camp;
potser ve de roques altes
destrossades per un llamp,
i les aigües de neu fosa
l’han arrossegada aquí.

No sé si per ells és vida,
haver-se trobat amb mi.
Per mi, és una trobada
que no sé com valorar.
La veig tan polida i neta ...
No la gosaré llençar.

Joana Raspall



La fugida


M’exilio a la llotja
d’un trajecte solitari.
Espero en una andana rònega
el tren impetuós
que em port rabent
allà on el somni és possible.

Sento el dolor de l’adéu
i el vertigen de la distància.

No vull que em reteu honors
ara que he decidit marxar
de casa i cercar aixopluc
sota el cel de l’imaginari.

Josep-Ramon Bach



Madrigal a la vida


No saps que el laberint és el camí?
I tu t'entestes a voler-ne sortir.
Ho han provat Borges, Duch i el nostre Espriu.

I és només caminant
que la vida s'escriu
i és el teu mentrestant
i el teu ara i aquí.

Que el millor temps vital és el gerundi,
fes que l'olor del bosc de ple t'inundi.

No has de témer trigar
a trobar la sortida:
és dins el laberint
on només hi ha la vida.

Josefina Maymó i Puig



Les gotes d'aigua
(Aquesta cançó ha estat adoptada com a himne pels espeleòlegs)

Tot saltant, saltant 
tot dringant, dringant 
van les gotes d’aigua 
salmodiant un cant; 
de l’estalactita 
lentes van caient, 
i en l’estalagmita 
moren dolçament. 

Molt d’espai, d’espai 
sens parar-se maig 
van cantant les gotes 
un dolcíssim cant; 
cant tot ell misteri 
que de dia i nit, 
amb veus de salteri 
canta l’infinit. 

Al brollar del mur 
de l’avenc obscur, 
vibren les campanes 
del cristall més pur; 
campanes sonores 
que amb dring mermat, 
van cantant les hores 
de l’Eternitat.

Lletra: Apel·les Mestres


Muntanyenques

La muntanya venerada


La muntanya venerada, 
a mi em té robat el cor, 
de nit parla amb l'estelada 
i de dia amb el sol d'or. 

Ella s'alça enorgullida, 
alta i ferma sobre el pla, 
perquè té tota la vida 
i la força del demà. 

Quan la plana sigui morta, 
quan no hi resti ni un ésser viu, 
la muntanya encara forta, 
alçarà son cos altiu.

Lletra: Marinel·lo
Música: Sancho Marraco


Muntanyes del Canigó

Muntanyes del Canigó 
fresques son i regalades, 
més que més ara a l’estiu 
que les aigües son gelades. 

Tres mesos hi sóc estat 
sens veure persona nada 
sinó un trist rossinyolet 
que nit i dia cantava. 

Mes ara em penso que és mort, 
tres dies ha que no canta. 
M’ha vingut enyorament 
i una cruel mala gana. 

Ningú no m’entén el mal, 
ningú coneix el que em mata, 
sinó una nina que hi ha 
que és la meva enamorada. 

Un dia jo l’encontrí, 
l’encontrí a punta d’alba; 
al torrent de Sant Martí 
l’encontrí que ensabonava. 

Jo li dón el Déu-te-guard, 
paraula no m’ha tornada; 
jo que li torno a donar 
i ella calla altre vegada. 

- Jo no sé amb que compara’t, 
amb el vent o amb la gelada; 
te compararé amb el vent, 
que cada hora fa mudança; 

al dematí vent seré, 
a les onze marinada; 
a migdia vent de dalt 
i a la tarda tramuntana

Lletra: Jacint Verdaguer


                                    PIRINEU(de cançó d’amor i de guerra)

Pirineu, tes blanques comes
parlen a l’eternitat,
dels combats i les victòries
que escriví el nostre passat.
Front altiu de nostra terra,
amb el més encès fervor,
et proclamo dolça serra
de les serres la millor.

Pirineu, serra estimada
fins el cel aixeca el front,
perquè n’és ta serralada
la més bella d’aquest món.
Si d’aquí em treien un dia
fora tal el meu sofrir,
Pirineu, que d'enyorança
no trigaria morir.

Pirineu, dolça serra
tota plena de neu,

Pirineu.....

Lletra : Lluís Capdevila i Víctor Mora
Música : Rafel Martínez Valls


Les neus de les muntanyes… (Cançó d’Amor i de Guerra)

Les neus de les muntanyes
em diuen adéu,
les pedres de la serra
m’ho diuen també…
Trist i ben trist cantava
un caduc vell pastor
veient que n’arribava
sens trigar la tardor.
Ja mai més les muntanyes
podré tramuntar,
adéu cabana aimada,
adéu mon ramat.
Dolça jovinesa, trista recordança
lluny de mi la pena, del teu bon record.
Pastor, vellet i trist caduc pastor,
ton cor viurà en la neu del Canigó”.
Cantava de nit i dia
l’angoixa trista
del seu bon cor.
La mort tingué pietat del seu dolor
i va tancar sos ulls amb un petó.
Posaren damunt sa fossa
una creu feta del seu bastó.


Lletra : Llu
ís Capdevila i Víctor Mora
Música : Rafel Martínez Valls


Sobre els cims

Dalt dels cims, (bis) 
imponents, (bis) 
res no es sent, (bis) 
sinó el vent, (bis) 
res no es veu, (bis) 
sinó el cel, (bis) 
res no torba el cor fidel. 

Amb l’esperit, (bis) 
amatent, (bis) 
ens anem a cercar el vent. 

La ruta és dura, fins la carena, 
però el coratge amunt ens mena, 
dins l’huracà, nostres cantades, 
deslliuraran de tot turment, 
dins l’huracà nostres cantades 
s'omplin de joia i de vent. 

El pic s’aixeca, lluny de la terra 
i ens acostem vers la claror; 
neu, aire i sol, cimes amades, 
en l’esplendor de l’huracà. 
Vostre record, cimes amades, 
en nostre cor sempre viurà.

Popular polones
Adaptació: A. Martorell


Els pics gegants

De bon matí, 
quan els estels es ponen, 
hem de sortir 
per guanyar el pic gegant. 
L’oreig és pur, 
tranquil el cel clareja, 
i amb pas ben dur 
encetem la cançó. 

Avant, avant, 
que trenca l’alba; 
si anem pujant 
s’abaixa el cim. 
Prenem la corda i el piolet; 
amunt el cor, que el pic és dret. 
Per passar el glaç grampons calcem 
i el gran gegant per fi vencem. 

Vessant d’avets 
del Mont Perdut i Aneto, 
vers els Posets 
esguardem l’infinit. 
Bells Encantats, 
Peguera i Biciberri. 
Cims albirats 
de neu tots sou reblerts. 

Cantem de cor 
a la natura, 
suprem amor 
del muntanyenc, 
lleugers correm com els isards 
per llis pendís vers nostres llars. 
Curulls de joia i encisats 
fem un adéu als cims aimats.

Lletra: Agustí Vidal
Música: F. Amiel


Salut, sublims muntanyes

Salut, sublims muntanyes, 
vosaltres que el cel toqueu, 
sou belles, sou gemades, 
sou gràcia, sou anhel. 
El sol us coloreja, 
l’aire és pur, l’aire és sa. 
Correm, cerquem l’aurora 
des del més alt pujolar. 
Tral·larà .... 

Dalt de les vostre cimes 
tot és pau i repòs, 
al lluny resten les viles 
dels odis i els rancors. 
És aquí on hom oblida 
la terra i sos dolors. 
Vosaltres sou la pàtria 
de tots els nobles cors. 
Tral·larà .... 

Heus ací el puig altíssim 
de front alt i seré, 
per dosser el cel blavíssim, 
els pins per son joier. 
Oh excelsos companys! 
Natura, immensitat, 
cantem per les muntanyes, 
cantem la llibertat. 
Tral·larà ....

Himne popular
Música: I. G. Leit


Marxem amb el vent

Marxem amb el vent, del matí naixent, 
marxem amb el vent, cantant gaiament. 
Marxem amb el vent, fins a sol ponent, 
marxem amb el vent, cantem. 

Rosada perlejant i xiscle d’oranell, 
cabells esborrifats i vermellor a la pell. 

Marxem .... 

El brot de romaní que trenques tot passant, 
la font ran de camí, l’»adéu» al vianant. 

Marxem .... 

El riure cristal·lí que dringa al meu costat, 
el goig de bell matí per dins del bosc gemat. 

Marxem .... 

Silencis imposants al vespre vermellós, 
«dringueig» amb sons distants, amics, és el retorn, 

Marxem ....

Lletra: W. Lemit
Adaptació: Joan Costa


Vella xiruca

Vella xiruca,quantes hores passades,
quanta alegria
fas reviure al meu cor,
quantes cançons
al teu compàs
foren cantades
no en resta cap record. 
Pujant les muntanyes blanques de neu, 
fent ruta vers el cel blau
m’has fet descobrir
la joia del bon temps
i assaborir la pau.

Popular catalana


Els adéus


És l’hora dels adéus
i ens hem de dir: adéu-siau.
Germans, dem-nos les mans,
senyal d’amor, senyal de pau.

El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau
i ens estrenyem ben fort
mentre diem: Adéu-siau.

No és un adéu per sempre,
és un adéu per un instant,
el cercle refarem
i dins potser serà més gran.

El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau
i ens estrenyem ben fort
mentre diem: Adéu-siau.

La llei que ens agermana en fa
més forts i ens fa més grans.
Si ens fa més bons minyons
també ens fa ser més cristians.

El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau
i ens estrenyem ben fort
mentre diem: Adéu-siau.

Popular escocesa

Tradicionals antigues

 La marxa dels moliners


Camina bé, bon moliner, (bis) 
camina. 
Camina que caminaràs 
i així bon moliner seràs, (bis) 
camina. 
Això de l’aigua ho hem après, (bis) 
de l’aigua. 
Ben bé podem aprendre-ho rai 
de l’aigua que no para mai, (bis) 
de l’aigua. 
També la roda ens ho ha ensenyat, (bis)
la roda.
tan si és de dia com de nit 
la roda va rodant seguit (bis) 
la roda. 
I fins la mola amb tot son pes, (bis)
la mola.
no té repòs ni aturador 
i com més pot ballar millor (bis) 
la mola. 
Oh! alegre marxa del meu cor (bis) 
oh! marxa. 
Deixeu-me, dons marxar, si us plau 
mestressa i amo, adéu-siau (bis) 
jo marxo.


Lletra: Wilhem Müller 
Traducció: Joan Maragall 
Música: Carl Zollner




La balada de mestre Jordi
(de "El Ferrer de Tall")

Dons és el cert que el meu pare, 
que Déu l’hagi perdonat, 
era un mestre daguè honrat 
com son fill present ho és ara. 
El meu mall mateix usava: 
i aquesta fornal tenia; 
l’enclusa, el ferro rabia, 
i ell, tot forjant-lo, cantava:

Repica que pica, 
fes dagues, daguer; 
fes dagues i espases 
si ric et vols fer."

No va tardar gaire 
a córrer son nom; 
a fer-li fer dagues 
venia tothom. 
Un dia, entre els altres 
vingué un cavaller: 
- Feu dagues que passin 
les malles d’acer? 
- Si vós porteu malles 
ben prest ho veureu, 
claveu-vos la daga 
i amb sang la traureu. 
- Dons feu-me’n, - diu – una 
de pom cisellat; 
allò que ella valgui 
sereu-ne pagat. 
Traient-se la bossa 
va fer trincar l’or, 
mon pare, sentint-lo, 
cantava amb ardor:

"Esmola que esmola, 
fes dagues, daguer; 
fes dagues que passin 
les malles d’acer."

Mentre ell esmolava, 
m’ho mirava jo, 
la meva germana 
filava al recó. 
El cavaller estava 
amb ella parlant, 
el pare, veient-ho, 
seguia cantant:

"Esmola que esmola, 
fes dagues, daguer; 
fes dagues que passin 
les malles d’acer."

La mola rodava 
sense mai parar, 
jo, que m’ho mirava, 
la veia rodar. 
El pare vetllava 
per el seu honor, 
quan més esmolava 
cantava millor:

"Esmola que esmola, 
fes dagues, daguer; 
fes dagues que passin 
les malles d’acer."

La noia a qui l’ama, 
així, baix li ha dit: 
- T’obriré la porta 
al ser mitja nit.- 
El pare, sentint-ho, 
ho escolta callant; 
la mola rodava 
i anava cantant:

"Esmola que esmola, 
fes dagues, daguer; 
fes dagues que passin 
les malles d’acer."

Quan la nit arriba, 
el pare, amagat, 
la daga té llesta 
de pom cisellat. 
Al tocar dotze hores 
ja entrava el traïdor; 
al passar la porta, 
cau en terra mort. 
- Què heu fet – diu al pare, 
la noia.- El deber: 
he provat si passa 
les malles d’acer.- 

Citat a justícia, 
mon pare és lliurat; 
qui entrava com lladre, 
com lladre ha pagat. 
Bé plora la noia, 
mes plora amb honor; 
content d’això el pare 
cantava millor:

"Esmola que esmola, 
fes dagues, daguer; 
fes dagues que passin 
les malles d’acer."

I mentre cantava 
sempre aquest cantar, 
la mola rodava 
sense mai parar. 
Jo, que m’ho mirava, 
sentia bé això, 
i així vaig aprendre 
la vella cançó:

"Esmola que esmola, 
fes dagues, daguer; 
fes dagues que passin 
les malles d’acer."

Lletra: Frederic soler (Pitarra)


Cançò de taverna


A la taverna d’En Mallol
s’hi riu i plagueja;
a la taverna d’En Mallol
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.

A la taverna d’En Mallol
s’hi beu i s’hi juga;
a la taverna d’En Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.

A la taverna d’En Mallol
s’hi canta i s’hi balla;
a la taverna d’En Mallol
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.

A la taverna d’En Mallol
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’En Mallol
diuen que eren quatre contra un home sol.

A la taverna d’En Mallol
no tot són rialles;
a la taverna d’En Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.

Lletra: Apel·les Mestres


Cançò de traginers


Amb la clenxa ben partida,
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me’n vaig a la rectoria;
les campanes van tocant
però jo no les sentia.
Arri Joan!
La núvia s’està esperant.

El sogre me la portava 
amb arracadetes d’or; 
la sogra se la mirava 
i té un cobriment de cor. 
Abans de seure a la taula 
ens deixen sols un instant 
i no ens diem cap paraula. 
Arri Joan! 
Que l’arròs s’està covant!

Quina nina tens més blava, 
ai Maria del Roser, 
i al meu braç s’abandonava 
el seu cos prim i lleuger. 
Ja la lluna que ens espia 
ha desvetllat l’aviram 
i el gall ens dóna el bon dia. 
Arri Joan! 
Que les vaques tenen fam!

A la primera mesada 
m’escudella de mal grat; 
a la segona mesada 
ja em té el cor enverinat. 
Jo em llevo amb l’avemaria; 
les figues van madurant 
i el moscatell s’engroguia. 
Arri Joan! 
Que el bou negre va al davant.

Un vespre trobo tancada 
la porta del dormidor; 
jo que sento una besada 
que em fa tremolar de por ... 
La meva mà no hi arriba 
al ganivet més tallant, 
i arrenco a llàgrima viva. 
Arri, arri, arri Joan!

Lletra: Josep Mª de Sagarra


El pare Falgàs


Si l’ermita del Mont no té campana,
què en fa del campanar?
Cada dia la Verge la demana,
qui l’hi voldrà donar?

Se’n va el pare Falgàs cap a Girona,
a casa d’un courer,
que de la fosa en trau una de bona
per l’acimat cloquer.

- Dons, per quin bou heu fos eixa esquelleta?
- Esquella li dieu?
El courer li respon,- per qui l’he feta?
Per vós, si la moveu.

Agafant-la per jou, d’una braçada
se la carrega a coll,
una biga que veu arraconada
servint-li de bescoll.

En la Rossoladora se traboca;
hi puja tan rebent
que com cera blaníssima la roca
ses genolleres pren.

Uns batedors del pobre frare es riuen:
- No anau prou carregat?
Eixa campana, si voleu, li diuen,-
vos l’omplirem de blat.

N’hi posen d’una a una set quarteres,
i, dant-los en mercès,
juga, pujant al Mont per les dreceres,
a qui correrà més.

Puja el blat al graner del santuari,
l’esquella al campanar:
- A ser gaire més alt,- diu,- l’arribar-hi
m’hauria fet suar!

Lletra: Jacint Verdaguer

Les caramelles

Al cel brillaven milers d'estrelles,
era de Pasqua l'hermosa nit,
el vent llençava les caramelles,
cançons alegres entre el brogit.

Quan el meu novio, que era el solista
de l'
Aliança del Poble Nou,
serio lluïa sa veu d'artista,
estava el barri ple com un ou.
I jo escoltava des del balcó
les dolces notes d'eixa cançó:

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,
d'amor ardent el meu cor sent un goig diví!
Que és gran l'estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs quan estaràs
soleta amb mi. Ai, sí!

Quan acabaren les caramelles,
va haver-hi un xàfec d'aplaudiments,
i les guarnides i altes cistelles
quedaren plenes en pocs moments.

Vaig dar d'ous frescos dotzena i mitja,
i un be i un ànec al meu xicot,
mentre li deia plena de ditxa:
Veus si t'estimo que t'ho dono tot.
Petons anava tirant-li jo,
i ell em cantava amb molta il·lusió.

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,
d'amor ardent el meu cor sent un goig diví!
Que és gran l'estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs quan estaràs
soleta amb mi. Ai, sí!

Al segon dia de Pasqua anàrem
a Badalona a menjar-se el be,
i en tornar al vespre tots ells passaren
formats com sorges pel meu carrer.

Amb grans forquilles a molts se'ls veia,
i el meu tocava l'acordió,
i fent-se el murri l'ullet em deia:
tot el que vulguis et toco jo.
I així cantava molt dolçament
fent filigranes amb l'instrument.

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,
d'amor ardent el meu cor sent un goig diví!
Que és gran l'estimació que a mi em domina,
ja ho comprendràs quan estaràs
soleta amb mi. Ai, sí!

Lletra: Joan Casas i Vila

Nadala popular antiga


Som el dia de Nadal
i hem de fer molta gatzara!
És el punt de mitja nit
i la missa ja es prepara.
Amb panderos i ferrets
cantarem uns villancets,
la simbomba roncarà,
reganyosa, reganyosa,
la simbomba roncarà,
reganyosa com un ca.

Aquest dia venturós,
que és diada assenyalada,
ens espera un bon dinar
a la taula ben parada.
Bé hi haurà un capó rostit,
i un gall dindi ben farcit;
el vi ranci a barralons,
per les neules, per les neules,
el vi ranci a barralons,
per les neules i els torrons.

Brindarem ben alegrois,
per l'Infant i per la Mare
i a brindar tots tornarem
si la bóta és plena encara.
No hi haurà pas bona fi
si hi faltava un violí
que toqués sense parar
la musica, la musica,
que toqués sense parar
la musica per ballar.

Aquesta desconeguda nadala d'origen bretó i traduïda al català per algú que no sabem, la cantava el meu avi Enric Garriga, podria ser que fos popular a la muntanya del Montseny d'on eren originaris els seus pares.

Es parado de Valldemossa


Ses al·lotes no em volen perquè som pillo.
Perquè som pillo i perquè,
ses al·lotes no em volen,
perquè som pillo,
perquè les rob ses güies des rebosillo.

Amb un parell, amb un parell,
en Joan en llaurava,
amb un parell,
l'hi va sortir es dimoni, son nas vermell.

Mitjan Juliol, quan crema es sol,
arriba "La Beata",
vénen ses festes
i tirarem sa casa per sa finestra.

Som a s'estiu, i riu que riu,
darem lo que mos sobra,
pau i alegria,
a n'es que són des poble i fora vila.

Porque me paro es porque,
me llaman el parado,
porque me paro,
me llaman el parado porque me paro.
Popular


Patriòtiques

  

EL CANT DE LA SENYERA


Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els farà mes triomfants. 

Au, companys, enarborem-la 
en senyal de germandat! 
Au, germans, al vent desfem-la 
en senyal de llibertat. 
Que voleï! Contemplem-la 
en sa dolça majestat! (bis) 

Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els farà mes triomfants. 

Oh bandera catalana!, 
nostre cor t’és ben fidel: 
volaràs com au galana 
pel damunt del nostre anhel 
per mirar-te sobirana (bis) 
alçarem els ulls al cel. (bis) 

Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els farà mes triomfants. 

I et durem arreu enlaire 
et durem, i tu ens duràs: 
voleiant al grat de l’aire, 
el camí assenyalaràs. 
Dóna veu al teu cantaire, 
llum als ulls i força al braç. (bis) 

Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els farà mes triomfants.
Joan Maragall


ELS SEGADORS

Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena!.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és l'hora segadors!.
Ara és l'hora d'estar alerta!.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç! 


Els Segadors és l'himne nacional de Catalunya

segons estableix la llei del Parlament de Catalunya



Himne patriòtic català


Volem que siguin catalans
de soca arrel al pla i la serra
volem tenir en nostres mans
avant minyons!
l’esdevenir de nostra terra
avant, minyons avant!

De l’esperit que’ns fa germans
la voluntat volem que es faça
i que'ns governin sobirans
avant minyons!
el cap i el seny de nostra raça
avant, minyons avant!

Ferventa viu la nostra Fe
i ardida i franca és nostra parla
el braç és fort i no tem res
avant minyons!
la Pàtria ens crida a defensar-la
avant, minyons avant!

El nostre dret que’ns ve de Déu
cap força el trenca ni l’aplana
som i serem com Ell ens feu.
avant minyons!
servem la Pàtria Catalana
avant, minyons avant!

Els autors de la lletra i música d’aquest himne són desconeguts. Fou estrenat a Ribes de Fresser el dia 2 de febrer de l’any 1919, època en que es redactà i va sotmetre's a plebiscit dels Ajuntaments el projecte l’Estatut de l’Autonomia de Catalunya, pel Cor Infantil «Ars et Labor» de la localitat, amb motiu de la visita que féu a la vila, per presenciar els esports de neu, en Josep Puig i Cadafalch, il·lustre President de la Mancomunitat de Catalunya.



EL CANT DE LA BANDERA

                                         Jo só la flor d’aquella primavera 
                                            que els pobles fa reviure i reverdir. 
                                            Jo tinc tota la saba de la terra; 
                                             tota la llum del sol reflecta en mi. 

                                            Els meus colors són vius; la meva flaire 
                                            és la sentor de pàtria i llibertat: 
                                            forta em desplego retronant en l’aire, 
                                            gala en la pau i fúria en el combat. 

                                            Porteu-me alta i aixequeu-me dreta 
                                            al damunt vostre i marxant sempre avant, 
                                            i al vostre cor teniu-me ben estreta, 
                                            que el vent és fort i Catalunya és gran. 

Lletra: Joan Maragall



EL FOSSAR DE LES MORERES
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro,
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'alè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val.
I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fora amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per això el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, murmurava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se'n avali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per això no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
és tant el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Frederic Soler (Pitarra)



EL CANT DEL POBLE

Glòria Catalans cantem 
cantem amb l’ànima 
un crit una sola veu 
Visca la Pàtria 
la nostre terra, es redimida 
el gran moment es arribat 
fora els ultratges 
lluny la mentida 
ningú ens prendrà la nostra Llibertat. 

Joia que ha inflamat el cel, falç i ginesta 
volin sobre el front l’estel de la Senyera 
tenim les venes per estimar-la 
i en la tempesta del combat 
tenim els braços per defensar-la 
ningú ens prendrà la nostra Llibertat.

Lletra : Josep Mª de Segarra.
Música : Amadeu Vives.


ÉS LA MORENETA

Té la nostra terra
una muntanya
que l'enveja tot el món
que és Montserrat.
Quina terra més galana
és la terra catalana.
Que tindran aquestes serres
que tothom queda admirat
del Montserrat.
A la Moreneta tots
volen estimar...

És la Moreneta
la fe del poble català
l'estel del seu camí
l'afany dels seus amors,
de l'escolania
la veu al cel han escoltat
i el so de l'oració
ressona per tot Montserrat .

Quina flaire en fa
més catalana
la muntanya santa
del meu cor,
i la Moreneta
que ens escolta
i ens mira i ens dóna
tot l'amor, tra ra la la la

Tota la muntanya
et volta donant-se les mans
sardana de l'amor
d'un poble de cristians.
Sona la tenora
no sé què tenen els seus cants
vetlleu Senyora
pels catalans.

                                                                                                                   Lletra i música : Antoni Carcellé i Tosca


HIMNE A BARCELONA

Companys! Alcem la veu!
Cantem la nostra ciutat!
Cantem que s’escampi arreu
el foc de la veu
del cor exaltat!

Barcelona! poble nostre, ciutat gran
pedra encantada,
foguera encesa
de lleialtat.
Barcelona! cent navilis dins la mar
i en les muntanyes
or de ginesta
sota el cel blau.

Amb les Rambles tan florides d’esperança
fresca i tendra
jove i forta.
Barcelona ! mall i enclusa treballant
i oreneta refilant.

Barcelona! poble nostre, ciutat gran
pedra encantada,
foguera encesa
de lleialtat.
Barcelona! cent navilis dins la mar
i en les muntanyes
or de ginesta
sota el cel blau.

Barcelona! Barcelona!
La princesa més galana
la pubilla i la mestressa
del casal dels catalans.

Barcelona! Barcelona!
Estimada dia i nit
la bandera de les lluites
i la flor del nostre pit.

Barcelona! Barcelona!
La princesa més galana
la pubilla i la mestressa
del casal dels catalans.

Barcelona! Barcelona!
Estimada dia i nit
la bandera de les lluites
i la flor del nostre pit.

Lletra: Josep Mª de Segarra

Música: R. Martínez Valls



LA CANÇÒ DELS MARINERS

Per aquesta vela blanca,
lleugera com un anhel
d’entrar sempre mar endintre
i perdre’ns amunt del cel:

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.

Per la fusta de la barca
que fa olor de bosc sagrat
i sap d’esma les dreceres
i els camins de llibertat:

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.

Pels dos rems que al batre l’aigua
hi fan una lluïssor,
com dues ales de plata
que degotessin claror:

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.

Pel Mestral que infla la vela,
que és l’alè del mateix Deu
i se’ns enduu terra enfora
que ens vol lliures com ens féu:

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.

Lletra: Ventura Gassol



La Marsellesa
(Adaptació de Josep Anselm Clavé feta l'any 1871)

Al arma, al arma, fills del poble!,

Lo jorn de glòria és arribat!
Pels tirans alça xusma innoble
Sos penons enllotats en sang. (bis)

Oïu, oïu, com fera udola
Los esbarts famèlics d´eixos llops,
El poble apura´l fet a glops,
I encès de ràbia el cor tremola.

Al arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Irat jovent
Banyi ses mans
En sang de vils tirans!

Trossegi coratjós!
Lo poble
Son jou ignominiós!

Fills de la terra catalana!,
Abans morir que ser esclaus!
Sona ja l´alarmant campana
Morin ja els opressors malvats! (bis)

De nou a indigne vassallatge
Vol enjounyir-nos un bàndol astut:
Maleït el poble si un minut
Suporta estúpid tal ultratge!

Al arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Irat jovent
Banyi ses mans
En sang de vils tirans!

Trenquem la inèrcia que ens degrada!
Lo poble llibre es poble fort.
Llibertat, llibertat aimada,
En ton foc s'han trempat ja els cercs! (bis)

Baix tus penons, cantar victòria
Podrem per fi després de greus fatics;
I al expirar tos enemics
Veuran ton triomf i nostra glòria.

Al arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Irat jovent
Banyi ses mans
En sang de vils tirans!

Avant lo poble denotat!
Lluitem per nostra llibertat!
Avant lo poble!
Lo jorn de glòria és arribat!
Avant

Correccions parcials d'ortografia fetes per Jaume Garriga, gener 2015.


LA SANTA ESPINA


Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l'ocell, lo riu, la planta
canten la lluna i el sol.
I tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
el passat ja mai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol. 

Lletra: Àngel Guimerà
Música: Enric Morera



LA SARDANA DE LA PÀTRIA

Del lluny, del lluny ve la complanta;
la porta el sol, la porta el vent.
La terra brunz i vibra i canta
i es pur el cel i és resplendent.
Les mans demanen mans germanes
que amb fe es retrobin i amb delit.
El blat és or damunt les planes.
és foc la sang a dins el pit.

Quan la mà troba altra mà amiga,
l'estreny febrosa, l'estreny fort,
i amb ella el cor sembla que diga:
Fins a la mort! Fins a la mort! –
Ja la rodona altiva i noble
volta la serra i volta el pla.
Ja hi cap dins d'ella tot un poble
que vol ser lliure i estimar.

Del lluny, del lluny ve la complanta
i en cada cor sap penetrar;
aquí amb dolçor amorosa i santa,
allà amb estrèpit d'huracà
És la complanta d'una història
que dansen l'aigua i el bon sol;
el roure vell damunt la serra
i prop la mare el xic bressol.

És la complanta d'una història
que del Montseny al Montserrat,
porta a la pàtria pena o glòria
segons el vent d'on ha bufat

Fills de la terra catalana
dem-nos les mans, dem-nos les mans,
i eternament la gran Sardana,
ballem-la units com bons germans.
L'ardent rodona hem d'eixamplar-la;
i quan tothom ja hi haurà entrat,
fem que mai més puguin trencar-la
ni occir son vol de llibertat

I si la pàtria fos ofesa,
el cercle estret farem llavors,
fins que dins ell, amb sa vilesa,
s'ofeguin junts tots els traïdors.

Lletra : Joan Llongueres.
Música : Enric Morera.


LES BARRES DE SANG


Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Los cavallers ja li diuen:
- De què estau tan neguitós?
- De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
- Llisa n’és la vostra adarga
mes te el camp de plata i or.
- Bé te el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.
Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs,
la lletra n’és del gran Carles,
lo segell d’Emperador.
"Los normands entren a França;
ajudau-me, mon nebot,
que si vós me dau ajuda
cada braç valdrà per dos".
Quan les lletres són llegides,
- Cavallers, anem-hi tots.-
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu nos do.
Quan lo camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang, destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
lo mur de ferro se romp;
los normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida,
no se’n veia cap enlloc.
Los francesos demanaven:
- Qui és aquest batallador?
- Lo compte de Barcelona,
lo compte Jofre el Pelós.-
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja lo entren a una tenda
que prengué als normands traïdors;
lo primer que l’hi visita
n’és Carles l’Emperador;
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós;
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
- No sospireu, lo bon compte,
mon metge arriba tantost.
- De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
- Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l’escut d’or.
Si el compte Jofre plorava,
encara plora més fort,
més ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
- Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’Emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit amb sang del meu cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.-

Lletra: Jacint Verdaguer


LES TOMBES FLAMEJANTS


Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosar enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh! Pàtria de les tombes flamejants.

Lletra: Ventura Gassol


ODA A LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Més, arrencat després per fats perseguidors;
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més a prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muyra, muyra l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que altra llengua no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puig surten mes raons del centre de mon pit.


Lletra: bonaventura Carles Aribau


SOM CATALANS

Fills de la Pàtria! Ciutadans!
Germans fidels en pau i en guerra!
S'és aixecat tota la terra
contra els traïdors, contra els tirans.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!

Avant, avant, els xics i els grans,
que amb més oprobi no hem de viure.
Per a servar la Pàtria lliure
breguem units sense descans.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!

De lluny ens ve aquest parlar
la nostra llengua catalana
que en un sol clam ens agermana
del Rosselló fins Guardamar.
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!

Siguem-hi tots, com a titans,
per l'avenir de nostra terra!
El jou antic ja no ens aferra!
obrim el cor i obrim les mans!
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!

Lliure la mar i els munts i els plans
i l'esperit que ens mou i ens guia!
Volem tenir, ara i tot dia,
els pobles lliures per germans!
Som catalans!
La nostra Pàtria és Catalunya.
Som catalans!

Lletra: Joan Llongueres i Badia
Música: Amadeu Vives


EL VIROLAI


Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel.


Amb serra d'or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau:
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins el vostre mantell blau.

Alba naixent d'estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d'Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sense veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l'han deixat.

Mística font de l'aigua de la vida,
ragueu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s'obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d'encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l'escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Jacint Verdaguer


L’EMIGRANT


Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d'enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh! mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! Tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d'enyorança es mor.

Lletra: Jacint Verdaguer