IL CASTEL-LO MALEDETTO
En un castel·lo perduto
entre boscos e giardinos
tres gatis de pelo fino
fachian mau-mau-marramiau.
Un bulldog vigilatore
ha fetto un bub-bub tan forte
que los gatis fuchian de pore
pel il foro de la porte.
El canni ¡oh! maledetto
estava molto angunioso
bub-bub fachia rabioso
mau-mau el gati repette,
e entre el cani e le gati
fachian gran saragatti.
In tanto la figlia bel·la
del Conti d'aquel castel·lo
cantava in voche di ciel·lo,
el ¡Jo te l'encenderel·la!
¡Ma que noite! ¡Que delicia!
Luciente luna bel·lina
reflexava la bambina
fachendola encantatora.
In tanto, en el giardino
el carota del suo amanti
dedicaba un triste canti
a la bel·la que il adora
e amb la guitarra xafata
entonava "La Traviata"
amb voche di regadora.
Amb aqüesta olla di grillis
il conti sentínt burgitto
restando tuto esverato,
brioso brinca del llito,
guipaba per un forato
e viendo el grandi jolgorio
que havia armatto el tenorio
que era toto un animale
obra presto la finestra,
e agafando l'orinale
l’engega sobre la testa.
Un sorollo extravaganti
fatto al caure la terrisa
e hubiera morto de risa
qui vedere al pobre amanti
de cap a peus regalanti
e hasta xopa la camisa.
En tanto que en jardino
La figlia i have vedutto
lo que a su amante ha pasatto
que estava fetto un perdutto
i amb un olor nada fino
correndo s'ha desmayatto
al damunt d'un balansino.
L'amanti, fetto un salvatgio,
vengativo pren coraggio,
vol pujare pel balcone
l'hi botava il corazone,
li fuchía la sabata,
l’ofegaba la corbata,
l’entrabanca el cinturone
ma viendo a la sua amante
que estaba fetta un farcel·lo,
vol robarla del castel·lo
ma no trova la sortit-ta.
Il conti tem la partita
e viendo tanto alboroto
va, l’agafa pel ganyoto
e estrenyendolo se irrita
fins arranca-li la vitta.
Vedendo qu'ha fet un nyapo
amb una agulla de capo
clavada al cuore si mata,
caiendo pobri signore,
com una rata ofegatta,
de capo en el surtidore.
La figlia torna al sentito
e al vedere morto il suo amanti
a galet beu salfumanti
e la sua vita e finita.
Resta il Castel·lo perdutto,
ja no s'ascolta cap canti,
ni la vocce del amanti,
nominato Sisebuto,
n'il sorollo d'un mosquitto.
Tan solo l’eco lontano
porta el tuf d'algún gitano
amb un burro coix de pota,
e va recta al corazone
la profunda e cruel cansone
del roncar d'una granota.
El vers macarronic sobre el rescat d’en Mussolini el setembre del 1943 a càrrec d’un escamot alemany.
En un Castel·lo alpino
al cap d'amunt del Gran Sasso
estava juganti al paso
il gran Duce Mussolini.
De súbito un gran burgito
li fa perdre l’as de copes
i li cau dins de la sopa
l’anel·lo que porta al dito.
Cagada, diu tot seguito,
i s'aixeca enrabiato,
la mare qui ils ha cagato,
ja tornem a fotre el mico.
Mani in alti, porcs cabroni
s’ha sentito alla al dafora
qui en movere un solo dito
li tallati colloni.
Oh! Benito bello,
l'Adolfo m'ha enviato,
per no fotre més el gato,
en aquest cony de Castel·lo.
I enfilat dalt la cigonya,
se l’emporten sense fer conya.
Per veure la història real :
UN LLORO, UN MORO I UN MICO, I UN SENYOR DE PUERTO RICO
Un senyor de Puerto Rico
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico:
un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.
- Un veí seu, que era moro,
- de Tetuan, va rebre un mico.
- Amarra aquest mico, el moro,
- al balcó, quedant el lloro
- a l'altre, però lluny del mico.
- Mes tan i tan xerrà el lloro,
- que un dia s'empipa el mico,
- i amb rabiós alè de toro
- l'embesteix. S'amaga el lloro,
- trenca la cadena el mico,
- salta a la gàbia del lloro,
- surt el lloro, pica al mico,
- xiscla el mico, xerra el lloro
- i, amb l'esvalot, surt el moro.
- I el senyor de Puerto Rico
- - Per què no tanca el seu lloro?
- - Per què no amarra el seu mico? -
- Exclament els dos fent coro,
- volguent l'un agafar el lloro
- i estirant-li, l'altre, el mico.
- Cau el mico sobre el lloro.
- El lloro li clava el pico.
- Reganya les dents el mico
- i, esbarat, mossega el moro
- i el senyor de Puerto Rico.
- Aquest renega del lloro,
- prometent matar el mico,
- mentre que, furiós, el moro
- provoca l'amo del lloro
- i embesteix a lloro i mico.
- Cap amunt s'enfila el lloro,
- cap avall s'escorre el mico
- i, faltant tots al decoro,
- agarrats queden el moro
- i el senyor de Puerto Rico.
- -¡Ay, moro, si pierdo el loro!
- - li diu el de Puerto Rico.
- Replica, cremat, el moro:
- - Pagaràs ben car el lloro,
- oh, cristià!, si es perd el mico.
- Creix el brogit; vola el lloro,
- cau al carrer sobre el mico...
- Burrango el de Puerto Rico,
- veient-se amb perill el lloro,
- altre volta sobre el mico!
- Es desfà com pot, del moro.
- Entra i pega un tiro al mico,
- però l'erra i mata el lloro.
- Cau desmaiat. Riu el moro
- i fuig a buscar el mico.
- Eixerit, retorna el moro
- amb el lloro mort i el mico.
- Auxilia el de Puerto Rico...
- I després li envia el lloro
- amb una carta, pel mico,
- que diu: "Seis onzas en oro
- per l'atemptat contra el mico,
- d'un cristià reclama un moro.
- Guardi's, dissecat, el lloro.
- Pagui'm ara, a mi, aquest pico".
- Veu això l'amo del lloro.
- Es tira damunt del mico.
- Mata el mico, mata el moro,
- i, mort moro, mico i lloro,
- fa un farcell... i a Puerto Rico!
- Sabater i Aribau (Segle-XIX)
